El tractament de tragèdies humanitàries a ÇTrencada

No sempre és senzill parlar d’un tema, encara que en tinguis molta informació. No és perquè no sàpigues què dir, sinó perquè és difícil trobar les paraules adequades que ho expressin tot, sense caure en el sensacionalisme o la deshumanització. Un clar exemple d’això seria el tractament informatiu de les tragèdies humanes. Són fets que porten molt de dolor a les víctimes, i per tant s’ha de ser molt curós amb el vocabulari que s’utilitza, les imatges que es mostren i allò que es diu o que s’omet. Alhora, però, també és difícil pel periodista, ja que involucrar-se molt en una situació fa que aflorin les emocions, i tot i així ha de procurar donar veu a totes les parts.

A l’assignatura de Taller Integrat de Periodisme vam tenir l’oportunitat de fer un reportatge sobre el tractament mediàtic de la crisi humanitària que vivien les persones refugiades, que posteriorment es va publicar a la web del mitjà. La idea del reportatge va sorgir com a crítica a la cobertura que havien fet els mitjans informatius espanyols sobre el tema. Tant les males pràctiques en la informació inicial, com la total desaparició del conflicte, mediàticament parlant. Per aquest motiu, nosaltres vam intentar ser especialment sensibles en la manera de tractar el tema, per no caure en els errors que ja s’havien comès. I, alhora, vam intentar escollir diverses fonts que ens aportessin la informació necessària per no ometre cap detall.

El reportatge es titula, “Què ha passat amb els refugiats?”. En primera instància, parlar de refugiats com a grup ajuda a deshumanitzar el conflicte, per la qual cosa potser seria més correcte parlar de persones refugiades. Però, al ser un tema molt tractat, és l’etiqueta que s’ha quedat i és fàcil d’identificar el conflicte. Tanmateix, encara que s’utilitzi molt l’etiqueta de “refugiats”, si repetíssim el titular a dia d’avui, optaríem per titular “persones refugiades”, ja que ajuda a humanitzar el col·lectiu. Seguint amb el reportatge, trobo que és correcte la varietat de fonts que s’hi inclouen, entre aquestes hi ha víctimes, voluntaris, associacions de voluntaris, experts en el tema i personal de l’administració. Tot això ajuda a aconseguir el punt 1 del codi ètic de la UNESCO, que implica traslladar la realitat objectiva al públic, també ho recull el codi de la Society of Professional Journalists en el primer apartat. Tanmateix, sí que és cert que la visió de les víctimes té molt més pes que la governamental.

D’altra banda, trobem que també vam fer una feina molt correcta en el moment de contextualitzar el conflicte, amb una cronologia i també un mapa, de manera que vam intentar assegurar un dels punts de la SPJ que inclou el fet de contextualitzar bé la informació. Hi va haver un moment, però, que vam tenir dubtes a l’hora de tractar algun cas. Concretament, el cas del nen kurd que havia naufragat i va ser fotografiat a la costa turca. En aquest cas, vam optar per escriure el nom del nen, ja que ja havia passat molt temps i la família ja s’havia pronunciat sobre el cas. Tanmateix, el debat fotogràfic seguia candent. És ètic publicar aquest tipus de fotos? Nosaltres ho vam resoldre mostrant un mosaïc de les diverses portades de diaris, però la pregunta seguia allà. La publicació de la fotografia vulnera els punts 9 i 11 del Col·legi de Periodistes de Catalunya respecte el dret a la privacitat i la protecció dels menors. Sobretot en el cas d’alguns diaris, com The National, que es mostra explícitament la cara del menor. Ara bé, realment aquesta imatge va ajudar, i molt, a la conscienciació de la població respecte la crisi humanitària, de manera que contribueix a aconseguir una societat més implicada i justa, tal com promouen els apartats 8 i 9 del codi ètic de la UNESCO, tant pel respecte als valors universals com a l’eliminació de la guerra. D’aquesta manera, ens hem adonat que ens certs temes no hi ha un criteri específic, sinó que és com una balança i s’ha de mirar què pesa més.

La nostra conclusió és aquesta, els codis deontològics serveixen per orientar-se i evitar les males praxis, però hi ha certs moments, com el cas anterior, on no es pot establir un únic criteri ni una norma, sinó que han de ser el periodista i el mitjà els que valorin allò que han de prioritzar. I amb això, no diem que els codis no s’hagin de respectar, sinó que hi ha certs moments on les barreres no acaben d’estar definides.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s